Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar… que faci bona mar. I així va ser. Hi vam arribar des de Sami (Cefalònia) en ½ hora. L’illa fa 27 x 6,5 km amb un paisatge d’oliveres, xiprers, pins, llentiscles, arboços,… i algunes tortugues i foques. Els primers grecs que van trepitjar Austràlia eren d’Ítaca i quan Onassis va necessitar tripulació la va venir a buscar aquí. No per res tenen un avantpassat il·lustre: Ulisses. I és que aquí, tot respira Odissea.

Dexa

Som als apartaments Forkis a la cala de Dexa, on va desem-barcar Ulisses quan va retornar del  viatge; a prop hi ha la cova de les nimfes, on deixà els tresors que duia. Però d’això fa molts segles i a la majoria de llocs trobes pedres, coves… i cabres. Cal, doncs, una mica d’imaginació.

La carretera que va del sud al nord puja cap al mont Nirito; el tros més estret de l’illa és un istme de 620 m; al nord, domina Stavros un poble amb personalitat que té tavernes, església i plaça, on hi ha un bust d’Ulisses i un gran mapa amb l’itinerari dels seus viatges. Al turó de Pilikato hi ha l’Escola d’Homer, on, segons alguns experts, hi podria haver hagut el palau d’Ulisses. Allà hi ha un petit museu arqueològic d’obligada visita, amb un tros d’una mascareta d’argila del s. I aC amb l’escrit “ΕΥΧΗΝ ΟΔΥΣΣΕΙ” (el desig d’Ulisses). Del poble surt la carretera que va a Kioni al nord-est, un petit port i cales. Abans hi ha Frikés, també en un golf, amb un petit port on s’aturen alguns ferris i alguns molins amb vistes a la petita illa d’Arkudi. Al port, una placa recorda els homes que lluitaren contra els nazis.

Frikes

Un altre camí porta a l’interior, al poble de Platriziás, entre oliveres i xiprers, amb més vistes. I d’allà es pot anar al golf d’Afáles on hi ha una platja solitària; a la dreta, el cap de Melissa. Exoguí, a 350 m d’alçada, és un poble quasi desert; s’hi puja per una carretera de zigues-zagues i d’aquí pugem encara més amunt fins al monestir de la Verge de Pernarákia. Privilegi de veure les valls de xiprers i oliveres, tota la costa retallada, l’illa de Lefkada, la d’Arkudi… tot un món als nostres peus.

Monestir Verge Pernarákia

Des d’Stavros també es pot anar a Anoguí, el poble més alt de l’illa, a 550 m, l’antiga capital. Hi ha alguns menhirs als voltants, un cafè i l’església amb icones i frescos bizantins, amb un campanar del 1682. Continuant avall, el monestir de la Verge de Kazaron; des del campanar, separat del monestir, de nou vistes impressionants.

Vistes d’Itaca des de Monestir Kazaron

Des del poble de Lefki, a la costa de ponent, es pot baixar a Agios Ioannis i la platja d’Aspros Gialós en forma de U, algunes roques i algunes hama-ques. Poca gent i al davant molt a prop, les costes d’orient de Cefalònia. A la meitat sud de l’illa hi ha la capital, Vazí, al voltant del port i un petit illot, construïda en amfiteatre i envoltada de verd. Petita, bonica, amable.

Vazi, capital d’Itaca

D’aquí es pot anar a algunes platges pro-peres com Sarakiniko, Filiatró… pujar al poble de Peraxori o anar per una carretera avall a la Font d’Aretusa, una excur-sió a peu per un camí entre mates de llentis-cle i arboços que segueix el vessant de la muntanya, amb vistes a l’illot de Pera Pigada, platges… fins que al cap d’uns ¾ d’hora s’arriba a un torrent on hi ha un pou i unes cabres que beuen de l’aigua que brolla de la paret. És territori cabró, queda clar. De nou a la carretera, tornant hi ha la platja de Kamínia, preciosa.

Font d’Aretusa

A la costa de ponent, a sobre de Piso Aetos, hi ha un turó on, segons altres experts hi havia el palau d’Ulisses; són les ruïnes d’Alal-komenes: restes de murs, torres, portes i tombes micèniques. Les excavacions han demostrat que les restes més antigues són de la guerra del Peloponès, del 431 al 31 aC. Cal pujar fins a 380 m, uns ¾ d’hora. Les vistes a banda i banda, superbes. Estem una bona estona allà, passejant per les estances de Penélope i Ulisses i fent volar la imaginació.

Turó d’Alalkomedes

Per acabar, un apunt de iaies a la platja: una porta biquini negre i camina amb un bastó: entra a l’aigua, rellisca i cau de cul. Una noia l’ajuda, però no pot, i cal que hi vagi un noi i entre tots dos l’alcen; després, a poc a poc, entra més endins, els dóna el bastó i es posa a nedar. Una altra iaia amb bastó arriba, es despulla, es posa unes aletes de nedar i entra a l’aigua, però fer tot això li suposa molt esforç i molta estona. I quan és dins, deixa el bastó i s’endinsa. I passa pel nostre costat i alça el dit gros en senyal de victòria. Olé les iaies d’Itaca!

Fira des de l’aire

En 30 anys nosaltres hem canviat, però l’illa també. Torno a Santorini (Sta. Irene) o millor, Fira, com prefereixen dir els grecs. D’origen volcànic, quan Lawrence Durrell hi va estar, explica que encara flotaven a l’aigua trossos de pedra tosca que colpejaven el casc de la barca. L’illa, al llarg dels segles, ha patit terratrèmols i erupcions (el del 1956 destruí la capital).

Santorini des de l’aire

Ens allotgem a l’hotel Afroditi, a Firostefáni, al nord de la capital, un lloc molt recomanable. Arribem just a temps de veure la posta de sol diu des d’una església de cúpula blava, a un centenar de metres. Des del penya-segat d’aquesta banda tenim el sol a l’horitzó i al davant, les illes que un dia formaven la caldera del volcà.

La típica imatge de les illes gregues

L’endemà al capvespre pugem al nord, a Ia, a 10 km, per una carretera des d’on veiem la mar, les vinyes, les cases i els sembrats. Al fons l’illa d’Ios i més enllà, Amorgós. Recorrem un llarg passeig que comença en una esplanada d’unes esglésies, tot trepitjant un terra de marbre blanc esplendorós i al final pugem a una terrassa d’un petit restaurant, el Pelíkano, per sopar i veure la posta de sol (fa 30 anys em vaig quedar amb les ganes, però ara que tinc uns quants cèntims més, sec entre els privilegiats). Però que consti que la millor visió és des de Fira.

Ia. Santorini

Fira, el mar i l’illeta de Kameni

La caldera del volcà. Santorini

Baixant cap al sud tenim vistes de la caldera i les illetes del mig, Nea Kameni i Palea Kameni. Més enllà, Tirássia. Amb això tanquem la caldera. A prop, la platja Kokkina, la millor, al nostre gust, i a la punta del cap Bounó, un far amb vistes superbes a tots els punts cardinals. A l’interior, pugem per la muntanya de Profeta Eliás des de Pírgos, un poble encantador: des de dalt, vistes magnífiques.

Fira, Santorini. Catedral

Els creuers vomiten turistes traslladats a Fira en barques i funiculars. Compren, mengen, beuen, fan fotos i se’n va, així nosaltres ens quedem més tranquils. Els carrers es buiden, la calma torna, alguna botiga tanca i els gats, finalment, prenen de nou els carrers.

Turistes a Fira, Santorini

Els gats són els reis de Grècia

Ana Meria, Folegandros

La capital, Xóra, val per sí sola una visita a l’illa de Folegandros, de forma allargada amb una carretera que la recorre pel mig, com una espina dorsal, d’on surten algunes pistes i camins cap avall.

Folegandros. Els rucs són un mitjà de transport important

Els llocs que més ens han agradat són: Ampéla, una caleta força tancada d’aigües netes, alguns tamarius on es baixa per una riereta seca fins a mar. Tornant, val la pena aturar-se en el restaurant Sinantisi, del 1920 d’Ano Meriá, on la senyora Maria fa una especialitat, la matsáta, un plat de pasta amb formatge i salta de tomàquet, acompanyant de carn del que sigui. A prop del port, després de Livadi hi ha algunes cales i un càmping. Més enllà, la platja de Katergo, excepcional. El camí per arribar-hi a peu no és fàcil, però hi ha l’opció d’anar-hi amb barca des de Karavostassi. A l’oest, Agali forma una badia que quasi la divideix en dos; a l’esquerra pots anar a la platja de Firá i pel camí de la dreta en 10 minuts arribem a la cala de Galifos, petita, neta, sense ningú, amb unes quantes cases-cub que lloguen a preu molt bo, però no tenen electricitat. Continuem el sender i en uns altres 10 o 15 minuts arribem a la cala d’Agios Nikolaos, de sorra i pedretes, amb tamarius. Més enllà hi ha la cala de Livadaki, on només s’hi arriba amb barca.

Esglesia Panagia, Xora. Folegandros

Pugem a Xóra, la capital, quan el sol comença a baixar. El nucli antic gira al voltant de l’esglesiola de Monastir (amb una icona recuperada dels pirates) i l’església d’Analipsi. Una toca una altra. Tantes ànimes hi ha per salvar? Ens endinsem pel barri de kastro, amb restes de la fortalesa medieval, passadissos, carrers-túnels, giragonses i amagatalls. Des del mirador d’una plaça mirem com el sol comença a baixar. Els cafès i bars engeguen els llums. El plàtan immens de la plaça principal abriga tothom sota les seves branques. Botigues de tot, bars de copes. Portes i finestres blaves, però també vermelles, com les buguenvíl·lees que les envolten. Músiques d’ací i d’allà. Gent, tant turistes com locals, joves i grans. I, dalt de tot, l’església de la Panagia on pugem per una llarga escala de zigues-zagues. Té vistes de la ciutat, assentada sobre l’immens penya-segat, i fortificada per aquesta banda. Un dia fem un cafè sota el plataner de la plaça gran, en un bar on el xicot que el porta duu una samarreta del Barça. Ens fixem en el moble amb llibres que hi ha tocant a la paret, al carrer. A molts cafès i gelateries ho he vist. Són llibres alliberats. Quan passem pel cafè de la cantonada ja no hi toca el sol i hi ha un parell d’aborígens, en concret, dos avis, arreglant el món.

El kastro de Xora, a Folegandros

Xora, Folegandros

El transport de l’illa encara es fa amb rucs i trobem gallines creuant la carretera, però també hem vist força quads.

Folegandros. Posta sol

Ens hem allotjat a Coral Apartaments, a Karavostassi, el port de l’illa, on hem estat molt bé, però també seria una bona opció quedar-se a Xóra.

Platja de Katergo. Folegandros

Milos és un antic volcà extingit de les Cíclades amb un passat miner potent i una geologia molt particular (la meitat de l’illa no té camins accessibles). El port s’anomena Adamas i hi ha el Museu de la Mineria. Encara ara s’hi extreuen diferents minerals.

La capital és Plaka, en un turó. Pujar-hi en ple migdia no és fàcil, però des de dalt es veuen els pobles de Tripiti, Triovasálos i Pera Triovasálos. El nucli central són uns quants carrers empedrats, amb botigues, cafès i restaurants. No té l’encant d’altres Xoras, però és boniqueta. Un rètol indica la direcció per arribar a les catacumbes paleocristianes; n’hi ha tres, però només es visita una part d’una. Hi ha dos tipus de tombes, les arcosolia (d’arcades) i les loculi (recés horitzontal) i en algunes s’observen inscripcions i dibuixos. Valen la pena!

Catacumbes de Milos

Klima, a sota mateix de les catacumbes, és un poble pescador, amb escars pintats de color davant del mar. Hi arribem just per veure la posta de sol, avui entre uns quants núvols, mentre alguns pescadors van tornant a port.

Klima Milos

A prop d’Adamas hi ha Zefiria, un petit poble agrícola amb una església monumental de pedra. Travessem aquesta part d’illa fins a Paleoxóri, un poble amb una llarga platja on ja s’ha post el sol. Hi ha una taverna manta anunciada, però no té cap encant. En canvi, la part de costa des de Pollonia cap avall, ens agrada molt.

Pollonia, (o Apol·lònia) és un petit poble pesquer amb platja, tavernes i una capella en una punta de la badia, tocant al far de Pelekudas. Davant tenim l’illa de Kímolos on s’arriba amb ferri on hi ha un parell de pobles i antigues mines de plata.

Sarakiniko. Milos

A Filacopi hi ha restes arqueològiques. Milos té restes nombroses dels períodes ciclàdics i hel·lenístic (el 1820 s’hi va trobar l’anomenada Venus de Milo (o Afrodita, com diuen ells). A prop hi ha les coves de Papafrangas. L’erosió de l’aigua i el vent ha creat uns entrants espectaculars. Sarakiniko, a prop, és una petita gorga que ve de terra endins, envoltada de roques blanques moldejades pel vent i l’aigua, amb molts fòssils i coves. L’entrada d’aigua avui i aquí és neta.

Mandraki. Milos

Ens aturem a Agios Constantinos, un port minúscul amb barques, una capella i algunes casetes. Mandraki és un altre port tancat, amb escales de colors per baixar fins a l’aigua, barques i escars, una taverna i una casa per llogar. Amb uns avis parlem de la crisi: la seva pregunta inicial és: “a quant va el kg de pa?”.

Firopotamos. Milos

Firopótamos és una platja de tamarius i casetes amb una església gran. A prop, restes d’una antiga fortalesa, amb una porta que dona a un penya-segat i el mar al fons. Totes les portes haurien de ser com aquesta, obertes.

Cap de Vani. Milos

Una part de la costa de Milos només és accessible amb barca. Per això fem una excursió amb un veler; som 9 persones, més dos de tripulació. Passem per davant dels nuclis pescadors de Skinopi, Klima, Aretí i Furkovuni, tots amb el mateix estil d’escars amb portes pintades de colors. Al costat del darrer, la platja de Plaziena. Després veiem els illots d’Arkadies i les roques de Kerlari i saltem cap a l’altra banda, al cap de Vani amb restes de les mines de manganès abandonades.

Kalogries. Milos

Passem per la platja de Kalogriés i anem baixant avall on es veu perfectament el que era la roca inicial (caolí) i la lava que la va anar cobrint. Penjat a la muntanya, el monestir de S. Ioani. Arribem a Sikià, tirem l’àncora i ens banyem. Després pugem a la llanxa amb motor fora borda i entrem per una cova fins a una dolina (va caure un tros de muntanya i es va enfonsar). L’espai és ocupat per l’aigua de mar que hi va entrar i s’hi ha fet una platja. Sortim per una altra banda al mar, pugem al veler i continuem baixant la costa fins doblar el cap de Psalili. Finalment arribem a la zona coneguda com a Kleftikó, aigües turqueses, coves i roques blanques. El paradís recobrat.

Sikià. Milos

Ens vam allotjar a Hotel Giannis Apartaments, molt bé.

Sifnos. Tàperes assecant-se

Sifnos té 70 km de costa i és força àrida i muntanyosa. El port és Kamares, un poble blanc davant d’una platja maca, amb molta vida, on ens allotgem nosaltres (Leonidas rooms). Sifnos era una illa molt rica, però les mines es van començar a exhaurir i un tsunami les acabà destruint. D’aquí sorgeixen refranys com: ser com un pobre de Sifnos o actuar com un sifni (actuar malvadament). Ara viuen de l’agricultura (tàperes i oli), la ramaderia i del turisme, tot i que encara té mines d’or i de plata.

Per anar a qualsevol lloc cal pujar sempre fins a la capital, Apollonia, a l’interior, amb forma d’amfiteatre a tres nivells. De lluny es veuen multitud de cases blanques escampades i cúpules d’esglésies perquè s’ajunta amb altres nuclis com Exambela, Kato Petali i Ano Petali, Artemonas (amb molins) i Katavati. Una dona de cabells blancs a qui hem preguntat pel centre ens ha estat explicant que era “kato, kato…”; ella vivia a Exambela, passant per aquell caminet, veieu? Nosaltres l’hem trobada una mica despenjada, aquesta ciutat, amb poc d’encant.

Sifnos. Kastro

A 2 km hi ha Kastro, l’antiga capital, amb restes del castell venecià i muralles dalt d’un turó. La majoria dels pocs turistes que hi ha encara no s’han llevat i tot està en silenci. Un paleta puja amb un ruc carregat. Testos de plantes i tàperes que floreixen a qualsevol cantonada. Cúpules i creus d’esglésies. Carrers blancs, molt blancs i persianes blaves, però també vermelles, verdes i algunes grogues. Ja fa una calor intensa i són les 10 del matí. Vistes de la mar, que fa camins i dreceres, i de la petita Església dels Set Màrtirs, al fons, tocant a mar.

Església set màrtirs. Kastro. SIfnos

D’Apollonia s’arriba a l’acròpolis d’Agios Andreas, una fortificació del s XIII aC dalt d’un turó. La vista aèria aèria és impressionant, però des de terra, tot són pedres. Baixem cap a Vazí, una badia molt tancada amb una llarga platja de sorra, un petit nucli de casetes blanques i l’església de Taxiarquis, tocant a mar, blanca i amb dues petites cúpules. una altra badia i una platgeta amb tamarius grans i una taverna. El monestir de Xrisopigí, potser la imatge més coneguda de l’illa, es troba en una estreta franja de terra tocant a mar. Blanc sobre blau. Un home que viu allà té cura de l’església i ens convida a beure aigua fresca d’una font. A la dreta hi ha la platja d’Apokoftos i a l’esquerra una petita cala de pedres, Saures.

Sifnos. Monestir Xrisopogí

Platís Gialós és una cala de sorra força tancada, amb cases blanques, alguns hotels i restaurants. Dinem en una taverna on constatem que el wifi públic arriba a tot arreu. Faros és una cala més petita al costat d’una altra, Fasolú amb alguns tamarius, i tavernes. Fa una calor intensa i seiem en un cafè on prenem els millors expressos i frapés de tot el viatge.

Xora. Serifos

Serifos és l’illa on Perseu arribà amb el cap de Medusa. El port s’anomena Livadi. El nom significa “nua” i ens n’adonem aviat, per seca i àrida. Des del mar, destaca la blanc i allargada Xóra, dalt d’un turó. La “piatsa” és la plaça emblemàtica, amb l’església de S. Anastasi, l’Ajuntament, el bar Louis i el cafè Stu Straton. Ens l’havia recomanat una noia que havíem trobat al ferri; una dona ens porta una carta, però li dic que no cal, que volem dos cafès i dos frapés. La deixa igualment i quan l’obrim per fullejar-la fem un gran descobriment. No és una carta convencional, sinó una obra d’art, amb poemes, fragments d’escrits de Kavafis, Elitis, Ritso…, fotografies i pel mig, les begudes i menjars que tenen. M’emociono. En un local annex hi ha una exposició de pintures de paisatges de Sérifos. En una part de la paret hi tenen una imatge de les vagonetes de les mines. Quan marxem, al llibre-menú li hem escrit en català que quan l’hem fullejat ens ha deixat sense parla.

Piatsa de Xora. Serifos. Cafè Stu Stratu

Una de les platges més famoses és Platia Ammos; hi arriba un riera envoltada de baladres on neden algunes granotes i a les dunes hi ha lliris blancs, la majoria pansits. Just al costat hi ha una altra cala, Agios Ioannis. Continuant carretera passem per Kéntarxos i girem cap al nord de l’illa; una mica més endavant es baixa per una pista cap a Plati Gialós, una altra platja famosa. Pel camí veiem algunes cases i cultius d’horta i vinya, i també bestiar.

Monestir de Taxiarcos. Serifos

Tornem a la carretera principal i ja veiem l’imponent monestir de Taxiarcos, de murs blancs i alts, amb finestres minúscules i una petita porta pintada de blau. A fora, bens i pollastres. El sol està baixant entre dos arbres imponents, tot vermell. De cop, apareix un pope i ens diu si volem entrar. Ens obre la porta i a dins del recinte trobem una petita església del s. XVI: ens convida a dolços i ens mostra diferents tresors: una pintura de l’arcàngel S. Miquel portada de Xipre, unes làmpades de plata de Rússia, una pedra al terra gravada amb l’any 1620, una armariet de fusta i perles… Sabem que hi ha frescos i manuscrits bizantins, però la visita no dóna per més. Hi dorm sol.

Monestir de Taxiarcos

Travessem la muntanya, tot revolts, passem per Pirgos i arribem a la capital, Xóra, al fons i molts més avall. Ja és ben fosc i aparquem a prop de tres molins restaurats i baixem fins a una petita placeta. Amunt i avall tot són escales i hi ha molta animació.

Església i Ajuntament de Xora. Serifos

Fem una altra ronda sortint de Livadi en direcció Livadakia, encara en el mateix golf, amb cases i hotels davant la platja. Cap al sud, vistes de tota la badia, amb petits illots. Hi ha la platja Kalo Ambeli, i més endavant, Vágia; al turó de sobre hi ha restes de mines abandonades, com també als turons de davant. En tota aquesta zona n’hi havia moltes, de ferro. L’estiu de 1916 els miners van començar una vaga per millorar les condicions de feina i l’horari de les 8 hores a Grècia. Era un bon moment per reivindicar, perquè Europa necessitava el ferro per construir armes per a la Primera Guerra Mundial, i ho van aconseguir.  El 21 d’agost la policia va decidir avortar la lluita, empresonant el seu líder, Konstantinos Speras i obrint foc contra els miners a Megalo Livadi: hi va haver 7 morts  i hi van haver molts ferits d’ambdós bàndols. Acabada la vaga, les mines tornaren a obrir: van millorar les condicions de treball i feien la jornada de 8 hores.  Kostas, que va passar anys de la seva vida a presó, morí el 1943 assassinat per membres del KKE (Partit comunista grec).

Golf de Kutalas. Serifos

A pocs quilòmetres hi ha la platja de Gánema, on ens tornem a remullar, i en el mateix golf, la de Kutalàs, totes amb tamarius i poca gent. Tota la ruta és plena de restes d’edificis, vagonetes, bàscula, vies… i forats d’on extreien el mineral i embarcaven allà mateix, amb ponts que arriben al mar. Continuem fins a Megálo Livadi, on hi ha un parell d’edificis dels directors de la mina, d’estil ric. Els directors, és clar, havien de viure en llocs millors. Els miners, homes, dones i quitxalla, hi deixaven la pell. Com a Sifnos. Com a Milos.

Mines abandonades. Serifos

Iraklia. Camins i carreteres

Una advertència quan visites la pàgina d’Internet: no hi ha bancs ni caixes. No hi ha autobusos ni taxis. No hi ha benzinera. No hi ha càmpings. No hi ha farmàcia. Hi ha un metge i un caixer automàtic.

Agios Giorgos. Iraklia
Vistes des de Agnadema

Iraklià forma part de les anomenades Cíclades petites (μικρες κυκλαδες). Hi arribem des de Miconos amb Vueling i d’allà un catamarà d‘Hellenic Seaways (Flyingcat4) d’un verd llampant, que triga 2 h amb parades a Paros, Naxos, Sxinússa i finalment a Irakliá. Al port ens espera en Dimitris i pugem amunt cap als estudis Agnántema, on passarem 2 nits, una habitació àmplia i terrassa gran amb vistes al poble i al port.

Llirsi blancs (krinakia)

Iraklia té 115 habitants que viuen a la meitat est de l’illa, de 18 km2. Durant l’agost, un bus gratuït surt d’Agios Georgios, el port, fins a Xora o Panagiá (a 3,5 km) i arriba a la platja de Turkopigado. La meitat oest de l’illa és inaccessible, però hi ha alguns senders per caminar. A la pràctica, doncs 9 km2. Entre les platges, la del port, Agios Giorgos, plana i neta. Si puges per la carretera cap amunt del poble i arribes al cim, es veu l’altra banda del mar; baixant, hi ha una cala endins, Livadi, plana, de sorra, grandeta. Allà hi ha dues tavernes i a la punta de la cala, enmig de les mates, un càmping semi-tolerat. Per la sorra, lliris (krinakià) que, sempre que els veiem a Grècia, ens adonem dels miracles de la natura, sense ningú que els regui i sense pluja… alçant el cap, blancs, frescos, plens de vida. En un turó del davant, les ruïnes d’un castell del període hel·lenístic (també hi ha les ruïnes del temple de Zeus, que va ser un assentament fins el 1930).

El petit ferri Skopelitis comunica les petites Cíclades

Una barca surt del port els matins si hi ha un mínim de gent cap a les platges de Karbunòkalos i Alimià (aquesta, amb la gràcia que hi ha un hidroavió alemany enfonsat). Només surt, és clar, si fa bona mar, i ara no era el cas. Al sud-est hi ha la badia de Mérixa, envoltada de penya-segats de més de 100 m. Al capvespre del primer dia anem a peu fins a Xóra o Panagia però en arribar, se’ns trenquen els esquemes (que és un dels objectius d’un viatge perquè sinó… on hi hauria la sorpresa?). A diferència de la resta d’illes on la capital s’anomena Xóra, està en un turó i és la ciutat més important, aquí trobem unes quantes cases al voltant d’un carrer, algunes abandones, d’altres tancades i poques habitades. Una església i un consultori mèdic tancat amb un rètol amb un mòbil on diu que només es truqui en cas d’urgència. Tornant, ens fixem en un cafè que sembla obert on veiem un rètol de supermercat. Hi entrem i trobem un avi. Hem retrocedit 50 anys. Carreguem menjar i tornem a baixar avall. Uns nens juguen enmig del carrer.

Xora o Panagia. Iraklia

Agios Giorgos, doncs, és el poble principal. Hi ha una escola de primària, una església gran de cúpula blava i una capella blanca, alguns restaurants i bars, un parell de supermercats… i ja està. Fem un frapé en un bar amb vistes, des d’on contemplem l’arribada d’un ferri. Baixen unes quantes furgonetes plenes de queviures que van a descarregar als súpers, moltes ampolles d’aigua, sobretot. Entrem en el supermercat Mélissa, que a més ven bitllets de ferri, és bar i oficina de correus. Allà comprem els bitllets per l’Skopelitis per anar a la següent illa, Sxinússa.

Iraklía ens ha agradat. Un lloc on descansar o desaparèixer de la circulació, però si no es vol fer-ho del tot, hi ha wifi, encara que dèbil. Ah, i no confongueu aquesta illa amb una ciutat de Creta, Heraklion.

D’aquí vam anar a Schionoussa (Σχοινούσα) i després a Kufoníssia.

Sxinusa. Xora

Sxinússa (Σχοινούσα) forma part de les Petites Cíclades (μικρες κυκλαδες). Fa 8,5 km² i hi viuen 256 persones. Τé 3 pobles: Xora, Mesaria i Mersini, el port. El punt més alt fa 133 m. La gent viu de l’agricultura, bestiar, pesca i turisme. Produeixen fava, horta (cogombres, pèsols, melons, síndries, tomàquets, figues, blat, olives i raïm) i tenen porcs, vaques, vedells, gallines i conills.

A Sxinusa hi ha camps de cereals, horta, fruita i tenen bestiar

Xora, a sobre del port, ofereix vistes fantàstiques. Un carrer principal amb alguns supermercats, una parafarmàcia, una llibreria, cafès i restaurants, un caixer automàtic, una església, la casa del pope i el lloc per comprar els bitllets de ferris. Tot blanc i net. Iaies de negre que parlen per mòbil. Portes obertes i famílies fent petar la xerrada. Un home damunt d’una somera. Grups de joves als cafès, amb ordinadors, xerrant i mirant. A la botiga de la Irene, a l’agost es pot comprar llet fresca, formatge de cabra, formatge fresc, petites síndries de l’illa… i pujar al restaurant que tenen a dalt (i fer un àpat amb productes de km 0).

Sxinussa. Xora. Sortida de sol des del terrat de la Pensió Meltemi

S’arriba al nucli de Messaria per una carretera afaltada. Abans d’arribar-hi, una gasolinera i a la desviació, una taverna. Entrant al nucli, l’església d’Evangelistra. Abans, just on hi ha un rètol que indica Psili Amnos, hi ha un camí cap a la caleta de Fikio, de pedres i aigües verdes. Abans d’arribar-hi, un desviament a la cala de Gerolimionas, a l’altra banda de l’illa. Una pista porta a la platja de Psili Ammos d’aigües netes i sorra fina.

Sxinusa. Fortificació clàssica en ruïnes

Al capvespre baixem cap a la platja de Tsigkouri, a 500 m de Xóra, de sorra, amb tamarius i vistes. Des d’allà veiem la posta de sol. Quan pugem, veiem darrera del museu folklòric i formant-ne part, un antic forn de pa del s XIX.

Un dia anem en direcció al turó del Profeta Ilias on hi ha les ruïnes d’un fort del període clàssic. A sota hi ha la platja de Fontana. Retornats al camí principal, un pendent pronunciat baixa a Almiros, una badia amb dues platges de sorra i aigües delicioses. Ens quedem a la primera, amb quatre esplendoros tamarius. Després d’un bany, tirem camí amunt, seguint les indicacions d’un rètol on s’anuncia la taverna hotel Anatoli. I si hi fem un frapé? Entrem en un jardí verd i una piscina amb vistes a l’illa d’Amorgós i quan preguntem per les cales de Bazeu i Lioliu, l’amo, en Nikos pregunta d’on som, per què parlem grec i on ens allotgem. Un cop situat, ens explica que l’illa del davant és Keros, on s’han trobat estatuetes ciclàdiques i altres objectes. Les cales on volem anar són just a sota, diu, però millor que primer anem a una cova molt maca a prop, després aprofitem alguna micro-cala que trobarem per banyar-nos, i acabat, si volem, podem anar a la taverna a dinar. Un home ens obre la tanca i passem per un sender en una propietat privada on pasturen cabres, arribem a una casa blanca i anem vorejant la costa. Veiem la cova des de dalt i retornem. En una de les micro-platgetes que hi ha ens quedem una bona estona, soles, felices, lliures. I retornem a la taverna, és clar, on contemplem els illots amb la presència al fons d’Amargós i parlem de nou amb en Nikos, que s’acomiada de nosaltres amb un: salut i bon hivern.

Cala de Fontana. Sxinusa

Un altre dia baixem avall cap a la platja de Livadi; d’allà veiem la península d’Agios Vasilios, privada (propietat d’un armador grec, si algú s’hi cola surten uns goril·les que et fan fora). En aquesta banda d’illa hi ha les platgetes d’Aligaria, Kampo i Gagavi, on ens quedem a fer un bany deliciós; després pugem i a l’altra banda tenim la platja de Lioliú on hi ha un munt de lliris (krinakia). El dia que marxem, hi ha boda. Un català que habitualment va a aquesta illa, es casa amb una italiana que hi va conèixer. Gran part dels convidats són catalans. Han tallat el carrer, han posat unes quantes cadires de boga, han muntat una taula… Els padrins duen una faixa com les dels castellers, i espardenyes catalanes. Tots porten barrets blancs… i allà els deixem, perquè és hora de marxar!

Sxinusa. Coves i petites platges entre Almiros i Bazaiu

Abans vam estar a Iraklià i després vam anar a Kufonisia.

Cap Porí. Kufonisia

Koufonisia està formada per 2 illes: Pano Koufonìsi (a dalt) i Kato Koufonisi (a baix): la primera fa 3,5 km2 i hi viuen 440 persones; la 2a està deshabitada; hi ha un caixer, una farmàcia, una benzinera, 3 súpers, una pista de bàsquet i un lloc per aterrar helicòpters. No lloguen cotxes i no hi ha taxis, però tenen metge. Hi plou poquíssim i com a les illes veïnes, tenen problemes d’aigua. Quan plou, plou poc, però si et toca viure-ho, diuen, sempre podràs dir: “Jo vaig veure ploure a Kufoníssia”. A l’hivern les temperatures són suaus, però els vents, potents.

Xora. Kufonissia

Hi arribem sense tenir lloc reservat i després de caminar per algunes carrers sense asfaltar (la majoria estan així) una dona, la Maria, es compadeix de nosaltres, ens carrega al seu cotxe i anem a buscar lloc amb ella. Per sort nostra, ens porta a Villa Roula on ens proposen un estudi coquetó, decorat amb gust, amb un jardí magnífic al davant, ple d’oliveres, i també ceps, alguna palmera i algun pi, amb vistes al port i a Xóra.

Vistes de Kufonisia des del turó del Profeta Elies

Xóra és el port i la capital, tot en un. El carrer principal et condueix amunt, a través de tavernes, restaurants i bars, botigues de roba i de records, papereria-llibreria, agència de viatges… i molta gent, tant grega com de fora, omplint les taules i cadires. Per suposat, les iaies que miren i esperen un “kalinixta”, o com una que pregunta per què una de nosaltres menja un gelat i l’altra no; o més enllà, una altra iaia, asseguda, que ens demana que l’ajudem a alçar-se. Descobrim una botiga de papereria i roba pintada, tot fet manualment, Το Παραδοσιακό, d’uns italinans que fa uns anys van decidir venir a viure aquí.

Carrer principal de Xora. Kufonisia

El diumenge, kiriakí (dia del Senyor) les campanes criden a missa. I omplen, tot i que alguns marits eperen fora, així poden fumar i fer la xerradeta mentre la senyora és a dins. A aquesta hora del matí, el carrer principal és ben diferent del d’anit. Clar, quiet, buit, amb algú que encara escombra…

Farmàcia de Xora. Kufonissia

Enfilem la pista amunt després de passar pel camp de bàsquet en direcció al turó del Profeta Elies per una pista que fa pujada, fins que arribem a una petita capella a l’aire lliure, amb pedres pintades blanques i una que fa d’altar. Des d’aquí es veu tota l’illa i les del voltant. Som a 100 m sobre el nivell del mar, i encara pugem fins a 113 m, l’alçada màxima de l’illa.

Piscines. Kufonissia

Creuem el turó, arribem a un nucli de cases, Argos, i la gasolinera, i tirem per un sender cap a Porí, a 1,5 km, una llarga platja plana, de sorra, amb petites dunes i mates, tancada pel cap del mateix nom. El terreny d’aquestes illes, sorrenc, ha fet que l’aigua anés foradant les roques, on hi ha coves i les aigües són blau-turquesa. Sota la cova principal, una petita platja on arriben els més valents.

Villa Roula. Kufonisia

Per la banda de l’illa d’Amorgós vénen uns núvols negres que sembla que taparan el sol, però quan sembla que l’engoleixen, aquest els escup i retrocedeixen una mica, l’espai just perquè no el tapin. I això passa una i altra volta tota la tarda. Ara entenem perquè aquí no hi plou mai. Passem pel cap de Miloná i arribem a una zona anomenada Piscines, amb coves i aigües cristal·lines. Passem la platgeta d’Italída i baixem a una caleta de pedres a remullar-nos, continuem per Fanós, Finikas, Porta i Limni, on agafem la pista cap a Xóra. El sol ha guanyat la batalla als núvols. No ha calgut bufar.

Tavera al costat del mar i molins. Xora. Kufonisia

Passeig per Xora al capvespre. Una taverna arran de mar, unes barques de colors, una de vermella, com la nostra samarreta del setembre. Un molí que han convertit en allotjament, un cementiri dalt d’un penya-segat amb capella blanca i blava i vistes al molí, a Kerós, a Kato Kufonissía i al sol que es va amagant. Gats, sempre. Lluna plena, que cada cop es va fent més gran mentre el sol es va amagant. A casa, una conversa amb la nostra mestressa, la Rúla. És agradable, intel·ligent i detallista. Recordarem d’allà el jardí i la tauleta vermella amb les cadires blaves… com els molts i diversos colors de les cadires que hem vist en aquesta illa. Aquesta ciutat és la millor que hem vist en aquest viatge per les petites Cíclades (μικρες κυκλαδες).

Abans d’aquesta illa vam visitar Iraklià i Sxinússa (Σχοινούσα)

Ja som a Xios. Quan l’avió aterrava encara era ben fosc, però quan vam sortir de l’aeroport una punta de sol treia el cap per sobre del mar a l’est (anatolí en grec), on, a pocs km, hi ha les costes turques. Hem arribat a la capital, Xios, (o Xora com se sol dir en moltes illes) i el sol ja havia tret mig cos pel mar; les aigües havien passat del color plata a un blau fost. Entrem a l’ampla badia amb el port. El primer que veiem són uns quants iots i barques esportives. A prop, bars de copes on el jovent encara està acabant la festa del divendres nit. Dins i a fora, amb els gots d’alcohol a la mà, xerren, seuen i pocs, pocs ballen. Podem dir que ara ja és ben de dia. Arribem al final del port i tot canvia. Comencem a veure gent, però no canten ni xerren. Desenes de persones dormen al terra embolicas amb robes de colors o alguns sacs de dormir. Algunes criatures ja s’han llevat. No hi ha policia. En un bar encara tancat, una família seu com si esperés el miracle de veure que surt un cambrer i els porta te o cafè, una pasta i llet per als dos nens. La mare sembla una estàtua, asseguda, amb els braços repenjats a la taula, mirant l’infinit, quieta, amb cara trista. Alguns se’n van a una font a rentar-se la cara; d’altres dormitegen arrepenjats en una paret. Tots miren l’infinit, el lloc per on ha sortit el sol. Per allà han d’arribar els ferris que els portin cap a Atenes, i d’Atenes, el llarg camí cap a un futur millor. Sortint del port, cartells que convoquen a una netejada solidària de les platges de l’est de l’illa, especialment les parts de Kataractis i Nenita, que una tempesta de vent de fa pocs dies, va deixar plena de plàstics, robes, motxilles, nines, ossets i ves a saber quantes coses més que els refugiats van perdre enmig del mar. Un nou dia comença, i amb ell, l’esperança. Molts que hi han arribat ja són a l’Europa rica. Per què no ells? El sol ja és dalt i nosaltres estem creuant l’illa per anar a l’altra banda, a l’oest. Aquí no hi ha refugiats, només alguns turistes locals.

No he fet cap foto. Potser en un altre moment. Per ara, ja hem vist tot el que havíem de veuere, amb escreix.

ESGLESIA mARMARO (kARDAMULA)

El Patriarca ecumènic Bartolomeu ha visitat Xios, una de les illes afectades per l’arribada de refugiats provinents de Turquia. L’agenda ha estat farcida d’entrevistes i visites. A la capital s’ha entrevistat amb l’alcalde i ha visitat els refugiats per expressar la seva solidaritat. A Kardámila, al nord-est de Xios, celebraven la Festa de la Creu, que aquest any ha presidit ell. Des del cafè, tot fent un frapé, veiem un veler que entra al port ostentosament, tocant la sirena, sense que la gent del nostre voltant s’immuti. El veler és propietat d’un pròsper armador grec, que l’ha convidat, juntament amb el seu sèquit i atraca al final del port, a prop d’on hi ha al terra desenes d’armilles salvavides tirades. Alhora, han cobert el terra amb branques de boix pels llocs on passa amb el seu vehicle, un Volvo, fins arribar a l’església. Haver posat les armilles hauria estat de mal gust.

Els voltants de l’església on se celebra la festa estan envoltats de gent mudada, amb paradetes de «lukumades», de torrons… mentre en una altra taula unes senyores regalen pa i un terrós de sucre (habitual quan hi ha missa). Observem molta gent de seguretat, polítics i popes. L’església és plena a vessar i el Patriarca Bartolomeu, un home de rostre prim, amb barba blanca, escolta atentament la benvinguda. Li regalen un quadre on hi ha pintada una creu i ell fa un llarg discurs d’agraïment. En acabar, beneeix una gran cistella d’alfàbrega i després es forma una cua de gent que en recull unes branquetes.

Ancorats a la petita cala de Nagós, han encarregat un servei d’àpat per a 40 persones a un dels millors hotels-restaurants de l’illa. Poder econòmic, poder polític i poder eclesiàstic units. El viatge del Patriarca a Xios ha durat 3 o 4 dies i ha tingut una agenda farcida. Després del dinar ha retornat a l’hotel Xandris, on s’ha allotjat aquests dies.

MERSINIDI (Xios)

L’endemà anem a una cala de Mernisidi, que durant molts dies ha acollit milers de refugiats. Miro les costes turques, veig les cases i m’intento imaginar l’arribada de les barques. Expliquen que mentre la gent prenia el sol tranquil·lament, veien arribar pasteres i alguns turistes els anaven a socórrer. I entre iots i barques de pescadors, sorgien els que no tenen nom, ni passaport, ni país, amb cares brutes i llargues, infants que ploraven, ja som a Europa, devien pensar. Llavors, els grecs, que no tenen res, els hi donaven tot. Aquí s’han format comitès de solidaritat, metges i infermeres voluntaris, demanaven a la gent que portés aliments, medicaments, bolquers… i la gent responia. Aquests grecs que molts critiquen perquè diuen que han gastat més del que tenen, que no paguen impostos, que treballen en negre… aquests grecs han rebut els refugiats que venien de les costes d’Àsia Menor, on un temps també va ser Grècia, amb les mans obertes. Ara tots són a la capital, al port i als jardins (que s’han convertit en una mena de càmping, amb petites tendes de campanya de tots els colors sota l’ombra generosa d’uns arbres immensos), esperant l’arribada del desitjat ferri que els porti a la pau, a la vida, a aquesta Europa que a molts ens ha avergonyit i que ha de canviar molt, a l’Europa de la qual els grecs no volen sortir. «Volem ser Europa -ens explicava l’Anna, una dona de Lagkada- però ens tenen lligats de mans i peus». I es posa seriosa, mentre jo li pregunto, per treure el mal rotllo, perquè està ara més jove i guapa que fa 14 anys, quan la vaig conèixer. I em respon: «Perquè visc aquí».

Molins i port de Psarà

L’illa de Psarà està situada al nord-oest de Xios, al Dodecanès i hi viuen uns 500 habitants. però el s XIX eren milers, fins que el 21-6-1824, en el context de la guerra de la independència, els turcs van matar 15.000 persones i els pocs que van sobreviure se’ls van endur d’esclaus. Això cou.

Illa de Psarà. Far Kokkinopoulo

S’hi pot arribar des de la propera illa de Xios (la capital, a la costa est o Limnià, costa oest), o des del Pireu en ferri. El port està situat al sud. Hi ha ajuntament, tavernes i llocs per dormir. La part més habitada és l’oest, amb el port, a la badia tancada per una petita península coronada per l’ermita de S. Joan i Sta. Anna, tot i que l’edifici més gran i espectacular és el monestir d‘Agios Nikolaos, que es veu de lluny. Hi ha una carretera que recorre l’est fins al nord-est on hi ha un altre monestir important, el de Kimisi Zeotoku. La part més muntanyosa és aquí, amb el punt més alt de 531 m (monts Ag.Eliás i Telégrafo) on es poden fer diverses caminades de muntanya. A l’est i a l’oest, multitud de petites ermites. A l’oest, la petita illa d’Antipsarà.

Mariners del petit ferri Glory, davant illa Psará

Al nord, en una petita cala, segons el llibre La vieja sirena, de Sampedro, una sirena demanà a la deessa Afrodita convertir-se en dona i experimentar l’amor. Després d’un llarg pericle, anà a parar a Alexandria,però en la vellesa (perquè en convertir-se en humana havia perdut el do de la immortalitat), retornà a Psarà per demanar a Afrodita que li tornés la cua de sirena i pogués, nedant així, anar a Thera (Santorini) a reposar sota les aigües al costat de l’home que més va estimar.

Nosaltres hi vam arribar des de Limnià en un petit ferri on també caben uns quants vehicles. Era una travessa tranquil·la (triga 1 ½ h) fins que esclatà una tempesta de núvols que ens venia sobre. A l’alçada del far Kokkinopoulo els homes del petit ferri es van posar els típics imermeables grocs per poder fer millors les maniobres d’entrada al port, i els passagers ens van refugiar sota les lones de la terrassa, que filtraven l’aigua com si no hi hagués res. L’illa, que ja veiem al fons, estava sota un nuvolot negre i amenaçador.  Baixem sota la pluja i correm a refugiar-nos en un cafè, on esperem que passi la tempesta.

El monestir d’Agios Nikolaus està envoltat de bastides, l’estan restaurant per fora i per dintre. A tocar, un edifici abandonat, les antigues cel·les dels monjos que ja no hi són. Just a sota, l’escola pública de primària, a punt de començar el curs. Arreu, records, monuments i la casa d’un dels líders de la resistència. Anem una estona a una platja i després pugem a la península, primer un molí abandonat i després les ermites de S. Joan i Sta. Anna, amb vistes esplèndides del monestir i del port

Monestir d’Agios Nikolaos. Psará

Platja d’Agia Kiriakí. Psará

Cap a l’altra banda de la ciutat hi ha bones platges, amb un sender per recórrer els primers km: Agia Kiriakí, Megali Ammos i la badia de Lazareta, amb un edifici abandonat i estris propers d’antigues mines. A ciutat es nota les ganes de conservar tradicions i potenciar la cultura, amb la restauració d’antics edificis convertits en bars i restaurants, biblioteques i museus. Prop de les 6 de la tarda, el petit ferri Glory ens torna a Limnià. Ara el mar és ple de cabretes i es mou a base de bé. L’illa, que fa 43 km2 podria donar per uns quants dies si volguéssim recórrer a peu tots els possibles camins.

Psara. Platja de Megali Ammos

Port de Psara

Paperes votacions setembre 2015. Grecia. Foto: AO

L’illa de Xios, el setembre de 2015, estava marcada per dos factors: l’arribada de refugiats i la convocatòria d’eleccions generals. L’impacte dels primers refugiats al port de Xios, de matinada, va ser trist. El més important va ser tornar a veure la família que vam conèixer fa 14 anys quan hi vam anar per primera vegada. Ells exemplifiquen com han canviat les coses: la filla gran, arquitecta, va intentar establir-se allà, però no se’n va sortir. Viu i treballa a Itàlia. La petita va estudiar Turisme, parla 5 llengües i està a recepció d’un gran hotel. Guanya 800 euros. Va haver de deixar el pis de lloguer on vivia i tornar a casa dels pares, però uns mesos després, la mestressa li va proposar tornar, rebaixant el lloguer, perquè no trobava llogater. L’IVA que paguen per tenir habitacions per llogar ha passat en pocs anys, del 4 i 5% al 23% que paguen a partir d’octubre. Al pare li han rebaixat la pensió. L’alimentació, la llum, la gasolina, els articles de primera necessitat valen igual o més que a Catalunya. En la mesura que poden, van ajudant els refugiats. I, tanmateix, intenten ser feliços, celebren festes, casaments, batejos… i treballen i lluiten per no perdre més drets.

Anávatos. Xios. Fotografia: gloriacondal

Vam recórrer indrets coneguts de l’illa i d’altres que no havíem vist l’altra vegada. Al muntanyós nord recomanem circumval·lar la muntanya Amani des de Volissós fins a Melaniós, amunt cap als banys d’Argamasa, a la costa i retornar per Potamia. Pobles i paisatge imponent. A Limniá vam embarcar per visitar l’illa de Psará. Al nord-est, amb el punt més alt, de 1.297 m, vam estar a Kardámila-Marmaro, on vam veure el Patriarca ecumènic, i vam pujar costa amunt. Allotjades a Lagkada, vam fer vida familiar i social i vam anar a l’altra banda de l’illa, als pobles medievals d’Anávatos i Avgónima.

Pirgí, Xios. Foto: gloriacondal

Per conèixer el sud vam allotjar-nos a Pirgí, des d’on vam visitar més pobles medievals: Mestá (el millor!), Béssa, Olimpi, Kalamoti… i platges com les de Makria Voliá (negra) o Agia Dinami (turquesa). El màstic és el producte més preuat de l’illa, amb múltiples aplicacions en el camp de la medicina, estètica, alimentació, etc. Vam retornar als monestirs d’Agios Minas (de nou una monja ens va mostrar els ossos dels pobres grecs assassinats pels turcs) i Nea Moní, amb mosaics excel·lents.

Resina del màstic, Xios. Foto. MB

Turquia, al davant, sempre ha estat l’enemic, però hem vist canvis significatius. Hi ha turisme turc, els bars i tavernes tenen els menús també en turc, s’han ampliant les embarcacions que van d’una costa a l’altra, els grecs hi van a comprar roba i productes que els surten més barats i alguns negocis de l’illa ara són propietat de turcs. Un punt a favor del canvi per la convivència, malgrat la monja del monestir.

L’últim dia, mentre passejàvem per la fortalesa de la capital, un grup de joves ens van preguntar on era la platja. “D’on sou?” van preguntar-nos. I després de respondre jo els vaig preguntar el mateix. “Som refugiats sirians”, ens van dir. I van continuar el seu camí, alegres, buscant la platja. Vam donar als nostres amics, que van als campaments de refugiats a ajudar, diners i un exemplar del llibre Contes de Bagdad en versió àrabo-anglesa. Ens explicaven que la quixalla, davant un full de paper i llapis de colors, només dibuixen en negre cases derruïdes i bombes que cauen del cel. A Xios, si més no, els refugiats han trobat un cel clar i amb poc esforç arribaran a una platja meravellosa. I si no la troben, els xiotes els ajudaran a arribar-hi.

Mavria Voliá. Xios. Foto: gloriacondal

Aquest ha estat el nostre primer acte social en terres gregues. De vegades és una festa, de vegades no. La nostra família amfitriona ens havia convidat el dia abans a un funeral i fer un cafè plegats després. Havíem vist enganxades a les parets del poble, les esqueles on es convidava tothom. Eren dues de diferents, signades pels fills, nebots, néts, cosins i altres familiars. Fins i tot en vam veure una enganxada en un tros de roca, carretera amunt i vam pensar… des d’un cotxe això no es pot llegir!

Al cafè del port havien preparat, tant a dins com a fora, taules i cadires. Quan hi hem arribat, ja hi havia gent. Sobre les taules, un platet amb xocolates i galetes de xocolata, un altre amb diferents pans de pessic i un altre amb fruits secs salats. El cambrer servia cafès: sketos, sketos… anava dient (sense sucre). I nosaltres hem agafat el nostre. Després ha passat amb gotets de conyac i també hi havia ampolles d’aigua. Nosaltres ens hem assegut en una taula amb una senyora gran, la nostra amiga i el seu home i un germà seu.

Tota la gent anava vestida de dol i la majoria eren d’edat madura. La cerimònia s’havia fet a l’església del poble, llarga com totes les cerimònies ortodoxes. A tothom donaven una bosa de paper amb el dors imprès amb les dades de la senyora, obsequi de la família de la sra. Maria, la difunta. A dins hi havia una madalena i un sobre de paper altre cop imprès, i a dintre, una barreja de blat torrat amb fruits secs i panses. És el “κόλλuβα”, el blat torrat que es fa en memòria dels morts. També un petit ramet de romaní amb un parell de floretes de colors.

Κολλυβα

Avui fa 40 dies de la mort de la Sra. Maria. El dia que la van enterrar, després de la cerimònia també van fer un petit àpat, però sense “κόλλuβα”. El capellà avui l’ha beneït a l’església i ara el reparteixen en uns petits recipients de la mida d’un iogurt nostre. El cambrer els va portant per totes les taules i el gust és semblant al d’un torró de Xixona nostre, força empalagós de menjar, així en sec. A dins hi havia unes petites peces platejades allargades que formaven el nom de la difunta. Encara hi haurà una tercera cerimònia, quan faci un any de la mort de la dona, per recordar-la, i tornaran al cafè. Quan la gent tenia més diners, l’àpat era més esplèndid però amb la crisi han rebaixat pressupost. No només per als morts, sinó també per als vius, en celebracions felices, com els casaments.

Lagkada, Xios. Foto: gloriacondal

El menjar i el beure s’ha anat acabant i tothom ha començat a marxar. Els nostres amics s’han acomiadat de la família i hem sortit. Nosaltres hem decidit pujar a la torre dalt del turó, des d’on veiem la petita vall, el poble, el port… i enllà, les illes Inusses i Turquia. Aleshores pensavèm que la senyora Maria deurà estar contenta. El seu record perdurarà, no només un any més, sinó tota l’eternitat. Ja ha quedat constància de la seva mort i del memorial de familiars i amics a Internet pels segles dels segles. Descansi en pau.

Lagkada, Xios. Torre

El senyor que esperava a la parada de l’autobús per anar a la capital, com nosaltres, ens ha avisat: “Ahir hi va haver molt merder!”. Ho sabíem. La zona estava acordonada i els periodistes tenien prohibit acostar-s’hi, mentre un grup de persones de Xios i de refugiats protestaven pels trasllats forçosos, cridant, entre altres coses: OHE Λάθρα; (ONU il·legal?). Dilluns, 4 d’abril, 66 immigrants d’Afganistan, Pakistan, Iran i un petit nombre de Costa d’Ivori i el Congo havien estat embarcats en un catamarà per dur-los a Dikili (Turquia), vigilats per membres del Frontex (vigilància de fronteres de la UE).

Centre d’ajuda als refugiats. Xios (Chios). Foto:gloriacondal

Al centre de refugiats de Vial (Xios) hi havia 1.776 immigrants. D’aquests, 472 han sol·licitat asil, 1.185 segueix allà i 591 són ara mateix al port i a Suda (centre d’ajuda). Divendres al migdia, assabentats que els podien deportar a Turquia, prop de 600 van tallar el filferro de pues i van fugir per carretera cap a la capital, Xios, uns 20 km al nord. La policia dissabte els havia ofert anar al camp Suda, molt a prop del port, però no se’n van refiar.

Port Xios. Aβril 2016. Foto: gloriacondal

Dimarts al matí hi havia calma al port de Xios. Tot el moll era una filera de colors, amb algunes tendes de campanya (poques) i robes o mantes aguantades amb pals. Dins, encara hi dormien refugiats. Rostres foscos, cansats. Nens que ploraven. Roba estesa, molta roba estesa perquè s’eixugués amb el sol i la brisa, perquè de nit hi ha molta humitat. Al terra de tot el port, una gran badia, pintades de mans vermelles i un parell de «Stop a les deportacions”. A aquella hora, discreta presència de voluntaris d’ONG. Alguns refugiats havien acceptat anar a Suda, però la majoria es neguen a tornar al camp de Vial d’on van fugir i només volen marxar de Grècia per anar a l’Europa pròspera, la mateixa que ha venut les armes per destruir el seu país. Durant la mitjanit de dilluns a dimarts havien arribat en un vol especial una cinquantena d’agents francesos del Frontex, per supervisar la deportació dels refugiats. El catamarà turc era a punt d’omplir-se de gent, però no hi havia moviment.

Refugiats Xios abril 2016. Gloriacondal

A la gran tenda blanca propera a les autoritats del port, una gran majoria de gent encara estirada o dormint. Alguns feien cua a les portes dels WC. Cares serioses, mirades tristes. A la façana d’un edifici vell abandonat, una gran pancarta que hi va col·locar l’Ajuntament de Xios fa 4 anys, quan celebraven el centenari de retorn de l’illa a Grècia, fins llavors en mans turques, el 1912. A prop, en una agència de viatges, un cartell anuncia excursions a Turquia des d’allà. Per menys de 10 € la gent que hi vol anar, ho fa en poca estona.

Viatges Xios Turquia. Foto: gloriacondal

Cap al migdia el sol és més fort. La majoria de la gent seu, parla, camina o carrega el mòbil en un espai habilitat al costat dels lavabos. Tenir comunicació, per a ells, és vital. Un grup de nens juguen a pilota. Els voluntaris han repartit menjar. La roba estesa s’està començant a assecar. Estem a 20º. Alguns, els menys, han anat al bar de l’estació d’autobusos a fer un entrepà.

Durant l’any 2015 Xios va rebre 120.000 refugiats. Al migdia la presència de voluntaris (Rescue, ACNUR…) era ben visible. Alhora, les discussions entre els diferents sectors socials i polítics de Xios s’han evidenciat, des del suport del regidor del KKE als refugiats i contra l’acord amb Turquia, a la declaració de la formació municipal Χιακή Συμπολιτεία, al mateix ajuntament de Vial que havia cedit terrenys municipals per fer-hi el camp d’acollida, però mai -especifica- camp de detenció. I demanen explicacions al govern d’Atenes. Dimarts hi havia previstes més deportacions, però sembla que s’ajornen a l’endemà.

Fragata Frontex Xios. Al fons, catamarà turc per endur-se refugiats. Foto: gloriacondal

Una fragata amb bandera romanesa, acompanyada de la grega i la de la UE està ancorada. És la policia de fronteres, els guardacostes. Què guarda? A qui i de qui?

Escales

La senyora Anna viu davant de casa nostra. Sembla més gran que nosaltres però sabem que és força més jove. Per entrar a casa seva ha de pujar uns 30 graons força drets, com a la majoria de les cases, perquè estan construïdes aprofitant el pendent de la muntanya. El marit va morir fa un parell d’anys, al mar. Té un fill solter que viu amb ella i treballa en un supermercat de la capital, i una filla casada que la va a veure de tant en tant. Es lleva amb el sol i surt al terrat de seguida, amb camisa de dormir i si fa fresca, una jaqueta per sobre. Alguns cops du un vestit, però una vegada va anar amb un pijama de seda blanc tot el dia, devia celebrar alguna cosa. Des que el marit va morir està una mica tocada. Una colla de dones del poble els primers temps l’anaven a veure i li portaven menjar; ella les convidava a cafè i xerraven una estona. Però de sobte, no va voler-les veure més. I va quedar-se més sola que mai, perquè no surt al carrer. Compra a les furgonetes que passen per davant fruites i verdures, peix, pa… i el fill porta del súper la resta. No saluda, la punyetera, a diferència de la resta de conciutadans, que sempre tenen el bon dia a la boca. La seva missió diària és tenir el dinar a punt quan arriba el fill, cap allà les dues del migdia, i regar les plantes i l’hort. Un dies va sortir al terrat amb una màquina de fotografiar i ens va fer fotos a nosaltres, a la veïna del costat i al gos. Nosaltres ens vam proposar insistir en el bon dia i després de 10 dies hem obtingut un petit triomf: no només ens ha contestat, sinó que ens ha preguntat d’on som. I l’endemà ens diu si ens hem anat a banyar. I avui ens ha dit que ja no plourà més. Potser d’aquí unes setmanes podrem tenir grans converses!

Escales per pujar a les cases

La senyora Maria va sempre vestida de negre. La vam conèixer un dia que parlava amb altra gent al carrer. Aquell dia ens va dir que tenia 84 anys, però l’endemà deia que en tenia 77. Parla anglès perfectament perquè ha estat vivint a Austràlia des de l’any 1960. Va insistir que ens convidava a un cafè a ca seva, però amb moltes més escales que l’Anna, potser 70 o 80 graons. Viu en una casa de fusta com un cop de puny, sense llum, i quan vam entrar, que ja era fosc, va començar a encendre espelmes i un gran ciri, perquè ens veiéssim les cares. Vam quedar que no prendríem cafè perquè desvetlla, però va treure galetes i fruita, va començar a pelar una poma i ens la vam haver de menjar. Té una llar de foc i diu que l’encén cada dia perquè té fred. Està jubilada i viu 10 mesos aquí i 2 a Melbourne (Austràlia), on té les filles i els néts. Li ha quedat una bona pensió, segons diu, però tal com vam veure la casa, ningú ho diria. A la petita estança on vam estar, just hi cabia una taula, tres cadires, i una cuina de gas. Unes escales porten al pis superior on diu que hi té l’habitació i el bany. La casa era dels pares, i sembla que al costat hi viu un germà i més enllà una germana, però no es fan. No ens deixava marxar de cap manera i està clar que està molt molt sola. I també una mica anada. Com diu ella, que barreja italià, anglès i grec: «La mala testa» i s’assenyala el cap.

Foto de iaies gregues de Lefteris Partsalis extreta del diari ARA

N’hi ha que tenen el cap perfectament amoblat. En parlarem un altre dia.

(Hem canviat els noms per preservar la privacitat de les senyores i tampoc posem cap foto seva)

Església dels sants Cosme i Damià. Xios (Chios). Foto: gloriacondal

L’objectiu d’avui era pujar a l’església dels sants Cosme i Damià. A mesura que anàvem pujant, vèiem el poble, la vall i el mar cada cop de més amunt. Un espectacle. A la vora del camí, mates d’estepes, lavanda, llentiscles, ginesta… i altres herbes. Fins que hem començat a veure, al fons, un conjunt d’edificis blancs entre xiprers i vegetació: el monestir de Άγιοι Ανάργυροι Κοσμάς και Δαμιανός (Sants no mercenaris -perquè no cobraven per guarir malalts- Cosme i Damià). Obrim la reixa d’entrada i continuem fins una cisterna amb aigua i peixos vermells; al davant, una font. Sentim un gos i llavors veiem un home. Ens dóna el bon dia i se’n va directe a obrir l’església. Un iconostasi interessant, amb un Crist al centre i en diferents imatges, els sants Cosme i Damià, amb molts ex-vots. La festa se celebra el primer de juliol.

Encenen una espelma i sortim. Anem a una terrassa davant d’un petit edifici de portes blaves i seiem davant d’una taula amb vistes, sota uns xiprers enormes, amb geranis rosa als peus. La vista és impressionant. El Nico se’n va però torna de seguida amb un pot de cafè, dos gots i galetes. Li demano que segui una estona amb nosaltres i parlem. Fa 25 anys que és allà; era conductor de transports i coneix tot Grècia. De seguida entra en matèria: «la Merkel els té ben escanyats», diu, i fa el gest. “Τι θα κάνουμε;” (què hi farem?) va repetint. Fa 20 anys va arribar la llum aquí, i la vida canvià: va poder tenir nevera, guardar aliments… ara, amb l’hort i el que compra fora, està bé.

Edificis annexos església Cosme i Damia. Xios (Chios). Foto: gloriacondal

Alça la vista i mira les costes de davant, amb les illes Inusses, Turquia… «Ara parlen dels refugiats, «però nosaltres també ho vam ser. Els meus pares, quan jo era petit, van haver de venir cap aquí». Després de Guerra greco-turca del 1919-1922, el 1923 hi va haver un intercanvi pactat de poblacions: 2 milions de persones es van convertir en refugiats per la força: els grecs que vivien a les costes d’Àsia Menor van ser enviats a Grècia i els turcs que vivien a Grècia, enviats cap a Turquia. Van segar vides i es va provocar molt dolor. I ho deixa aquí. S’excusa per marxar, tinc feina, ens diu. I ens deixa allà, contemplant.

Quan marxem li agraïm el cafè i ens demana que tanquem bé perquè sinó hi entren les cabres que pasturen a prop i se li mengen les plantes. Aleshores, just 10 minuts després de caminar avall, veiem volant sobre nostre avions militars. Després, a casa, per Internet ens assabentem que eren un parell de Mirage grecs que sobrevolaven les Inusses. Avui és el quart dia consecutiu que els turcs sobrevolen l’espai aeri grec, amb dos F-16, per això el Ministeri de Defensa ha ordenat l’enlairament de dos avions des de l’aeroport de Xios, com a avís. A Idomeni també hi ha hagut moviment d’avions, que volaven baix i en formació d’atac. Res de bo per als milers de refugiats que són allà i per als activistes que els han anat a ajudar (entre d’altres, gent del Vallès). Entre els turcs d’una banda, i Europa que els ha deixat amb els milers de refugiats dins, Grècia pot ser una olla de pressió.

Escola de Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Fins fa poc, l’inici de la Gran Setmana era el Dissabte de Llàtzer, quan la canalla passejava pels carrers amb una gran cistella guarnida amb flors cridant Llàtzer i cantant una cançó. Però la gran escola que fa temps acollia desenes de quitxalla avui només té una vintena d’alumnes, i a més, enguany, una bona part eren a Atenes amb els seus mestres. Per tant, no hi va haver passeig per falta d’infants. El diumenge es fa la Μαγείρεμα. Tothom menja peix. Ens ho va advertir el peixater quan va passar amb la furgoneta el dijous abans: aquesta setmana puja perquè hi ha molta demanda. Nosaltres anem a casa la nostra amiga a cuinar una sopa de peix amb ingredients frescos, una part de roca (no els coneixem tots però hi ha un parell d’escòrpores), un gran peix de Crist… Primer posem a bullir les patates, pastanagues, ceba i herbes; a part, bullim el peix. Quan està, posem a la trituradora un ou, oli, sal, ho tirem a l’olla però deixant un culet, que s’omple amb alguna patates i un parell de cullerots del brou que fem servir com a salsa a sobre la sopa quan se serveixi. El resultat és espectacular.

El Gran Dijous és costum pintar els ous de Pasqua. Després de bullir-los es posen en un recipient on abans s’ha posat aigua calenta, una mica de vinagre i s’ha dissolt la pintura de color comprada prèviament; després de 3 minuts, es treuen i es deixen eixugar damunt un tovalló de paper. A continuació s’eixuguen amb un altre tovalló sucat en oli, per fer-los lluents. Finalment es posa la calcomania que va en el sobre.

Al vespre anem a l’església a la celebració religiosa. La majoria de la gent és gran, va mudada i vestida de negre. El capellà, d’una banda, i dos homes, d’una altra, es van turnant per llegir els textos bíblics en referència al sant sopar, que la gent pot seguir en un missal; cap a la meitat, apaguen els llums i només queden les candeles; el capellà amb els escolans fa una volta per l’església amb una creu; a nostre davant, una dona plora, es va senyant i tocant el pit.

Kidianda. Pasqua. Foto: gloriacondal

El Gran Divendres al matí, la gent puja amb cotxe (sense el capellà) a les ruïnes de Kidianda. Des de fa 45 anys, la petita església de S. Joan s’obre en honor als que només ells sabien el lloc on Crist era enterrat. A la cerimònia es canten cors amb improvisacions i una petita part del «Lament de Maria». Després de l’acció de gràcies es fan 3 voltes a l’església, decorada amb flors silvestres: la primera, dedicada a la memòria dels que ja no hi són; la segona, als presents i la tercera als descendents. A la sortida, sota un roure de 4.000 anys – en aquells moments ens preguntem: què els han d’ensenyar els de la Troika?- una taula amb pa de pessic, galetes i “κόλλυβα” (farina de blat torrada i fruits secs). Nosaltres hi hem pujat a peu i ens han convidat a participar. Després han guarnit amb flors una fusta plana d’1,5 x 0,5 m que simula un sepulcre i fan cua per entrar dins l‘església, previ petó a la creu que aguanta un home i passar per sota la fusta que aguanten, alçant-la, dos homes. L’acte acaba. Mentrestant, a l’església de Lagkada, una colla de dones preparen un petit pas per a la processó. L’“Epitafio” és a les 7 del vespre, ens explica una dona i després se surt en processó (λιτανεία) per tot el poble, per això la gent està regant i netejant els carrers.

Processó Lagkada..Foto: gloriacondal

La processó és presidida per la creu, que porta un soldat, i 4 soldats més porten el pas. Al davant de tot, el capellà i l’ajudant. Després, la gent, amb candeles, primer callats, després no tant, no en fila, sinó com si anéssim de manifestació, mentre una colla d’adolescents està pendent de tirar petards. Al cap d’uns quants carrers, el capellà puja en un cotxe; a la seva edat no podria fer tot el camí a peu. Quan passem davant de les cases, il·luminades, la gent té incensaris que acosten a la creu; altres tiren flors o cremen llums de colors. Fem algunes parades per fer una breu oració i tirar petards. A mesura que anem fent, la processó es va apagant: els soldats van quasi corrent, com si anéssim a aturar un grup de turcs que entra en territori enemic, les candeles ja s’han acabat, molta gent marxa i els que queden es queixen: “Stamatise, stamatise!” (pareu, pareu!). Però els soldats continuen imparables. Quan arribem al port, davant l’Ajuntament, ens rep una bona petardada. Els cafès i tavernes són plens a vessar. La processó va fins al petit far i els soldats s’estan quedant sols. Mitja volta i pugem de nou a l’església on acaba l’acte. És mitjanit.

Nit de Pasqua a Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

El Gran Dissabte els padrins (νονός) i padrines regalen un ciri i roba als nens A partir de les 11 de la nit, mentre els feligresos són dins l’església celebrant la litúrgia de Pasqua, a fora uns altres preparen el “bombardeig”. Un nombrós grup de gent es col·loca bé per no perdre l’espectacle mentre la canalla va tirant petards. A les 12 els llums s’apaguen i després es tornen a obrir i surt el capellà i acompanyants per fer públic l’anunci: “Χριστός Ανέστη” -Crist ha ressucitat-. No té temps d’acabar quan plou damunt d’ell i els acompanyants una pluja de petards i κροτίδες (petards de color vermell que desprenen fum). El pati de l’església queda buit i l’església crema (simbòlicament). El capellà fuig com pot i el foc s’apodera de l’exterior. Vegeu-ho aquí: Crema esglesia Lagkada. Pasqua 2016.

Guerra de coets a Vrontados, Xios. Foto extreta del diari Astraparis

Però aquesta nit, el més antic i tradicional a Xios és la “ρουκετοπόλεμος”, una guerra de coets entre dues esglésies de Vrontados, a pocs km d’aquí. Vénen turistes, sobretot turcs, a veureu-ho, però aquest any, arran de les denúncies presentades per ciutadans afectats del poble, l’acte es va prohibir. Les negociacions, fins l’últim moment, van ser dures i acabaren sense acord, amb moltíssima oposició, tant popular com dels sectors turístics afectats.

La nit ha estat curta, però els petards, l’endemà, encara perviuen. El Diumenge de Pasqua es fa un gran dinar amb la carn de be o cabra com a estrella: escudella, fetge, carn d’olla, revoltim de truita de la mateixa carn, empanades d’espinacs i de xampinyons amb formatge féta… i al final es dónen els ous pintats; abans de trencar la closca i menjar-los, es fan xocar per les puntes amb el comensal del costat. El que aconsegueix que no se li trenqui el seu ou, ha guanyat. A les portes i balcons de les cases, corones de flors. Al vespre, música al port.

Ous de Pasqua xocant. Lagkada. Chios. Foto: gloriacondal

El Dilluns de Pasqua se sol menjar a fora en alguna cala propera o ermita. Però aquest any, com que S. Jordi va escaure dins la Quaresma, la celebració es va ajornar fins avui. Així, a primera hora del matí, a la petita ermita de S. Jordi, on cal arribar per un camí en direcció a Kardámila, trencant a l’esquerra, s’ha fet la celebració litúrgica i després el pica-pica. Les dones en una banda, menjant pa i i coca, els homes en una altra, amb mezedes (tapes) de formatge, pop, dolmades, faves… i ouzo. Mentrestant, han sortejat una cabra, però no ens ha tocat. Un altre any serà.

Ermita Sant Jordi. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Després, hem baixat a dinar a l’hort dels amics, amb més amics, i de nou ouzo i vi, mezedes, souvlakis, carn de cabrit i pollatre i mil coses més. L’important, però, com diuen ells, és la companyia.

Processó de les icones. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

El Dimarts de Pasqua (Nιότριτο), es fa la processó de les icones d’una banda de la cala fins a l’altra, Les assistents (majoria dones), porten icones de sants o verges que passegen, presidides per un nen que duu una bandera. El capellà, de nou, dins el cotxe (aquests dies va molt atabalat). Fins aquí els 11 dies de celebracions.

Xios (Chios). Manifestació 1 maig 2016. NO PASARAN. Foto: gloriacondal

«No és un dia de festa, és un dia de lluita», deia un cartell sindical. Aquest any, el Primer de Maig coincidia amb el Diumenge de Pasqua i per això es va passar al següent, 8 de maig. Divendres 6 hi va haver les primeres vagues. A Atenes, general. Van continuar el dissabte 7, amb mobilitzacions, i el diumenge 8 va ser el gran dia reivindicatiu contra la reforma del sistema de pensions i de la Seguretat Social.

Manifestació Xios 8-5-2016

Manifestacio Xios 6 maig 2016. Foto: gloriacondal

Ens explicava una dona que cotitzava des de feia 8 anys com a autònoma agrícola. Pagava uns 900 €/any i quan es jubilés li tocava cobrar uns 300/mes. Amb els canvis a la Llei, allarguen l’edat a 67 i com que calen més anys de cotització, la pensió que li quedarà serà de menys de 50 €/mes. El nou projecte de llei inclou retalls a les prestacions i increment de cotitzacions (ja van eliminar la subvenció del gasoil) i l’impost de la renda va passar del 13% al 26% el passat octubre. Ara els volen apujar les cotitzacions del 7% al 27%. A Creta, una illa amb molta gent que treballa al camp, hi va haver mobilitzacions potents. A Atenes, els tractors van tallar la carretera d’accés a l’aeroport.

Celebracio Primer Maig 2016. Xios. Foto: gloriacondal

Els professionals liberals també estan en peu de guerra pels impostos que pretenen cobrar-los. I els periodistes. Es parla del «moviment de les corbates» en sectors fins ara reacis a la protesta. Tothom pregunta on han anat a parar els milers de milions desapareguts de la caixa de les pensions. No són els únics, oi? I no volen que es privatitzin més serveis, perquè són pitjors i més cars.

Nens refugiats escoltant míting Primer de Maig. Xios 2016. Foto: gloriacondal

Un 68% de treballadors guanyen menys de 1.000 € al mes. El sou mitjà és de 780 €. L’atur és d’un 27,8% (un 65% són joves de menys de 25 anys). Les mesures d’austeritat han rebaixat els sous entre un 10-40% (un 22% el sou dels joves i un 32% els més grans). El sou bàsic dels funcionaris A es de 711 €/mes. Un 80% guanyen entre 1.000-1.500 €. Els salaris són un 40% més alts que els del sector privat. Els funcionaris del Parlament cobren uns 3.000 €, sense incloure dietes i altres avantatges. Tenien 2 pagues per Nadal i per Setmana santa que han desaparegut.

No és fàcil mobilitzar la gent en una petita illa del nord de l’Egeu. Dilluns i dimarts les vagues van continuar en molts sectors, com per exemple els ferris. Cinc dies seguits de vaga. I nosaltres vam sortir al carrer amb els homes i dones grecs, perquè estem amb ells.

Port Xios (Chios). Manifestació primer maig 2016. Foto: gloriacondal

Un quart dels treballadors grecs pertanyen a sindicats. El més gran és ADEDY (Ανώτατη Διοίκηση Ενώσεων Δημοσίων Υπαλλήλων), el sindicat de funcionaris, molt potent. El GSEE Γενική Συνομοσπονδία Εργατών Ελλάδας (ΓΣΕΕ), està vinculat històricament al PASOK. Després, molt més limitats, hi ha el PAME (Πανεργατικό Αγωνιστικό Μέτωπο – ΠΑΜΕ), l’organització sindical comunista, el PECOP (ΠΕΚΟΠ), el sindicats dels empleats de neteja, ROSINANTE, el sindicat anarquista i ANTARSYA (Front d’Esquerra Anticapitalista per l’Enderrocament) creat el 2009 per gent d’esquerres i anticapitalista.

La costa nord de Lesbos és a uns 9 km de la costa turca. També són 9 km la distància entre Eftalú i Skala Sikaminià on, durant mesos, han arribat milers de refugiats.

Castell Mitilene, Lesbos. “Teke” on l’any 1922 s’allotjaven refugiats provinents de Turquia. Foto: gloriacondal

Métimma o Mólivos és la ciutat més bella de l’illa de Lesbos, dalt d’un turó amb un castell que, segons l’època, ha estat turc, genovès o grec. D’allà surt una pista que voreja la costa fins a Skala Sikaminià. Pocs després d’Eftalú, ja és evident on som: darrera nostre circula un 4×4 de Metges sense fronteres. La pista està cada cop més malament per l’augment del pas de vehicles i les pluges. Un jeep de International Rescue Committee. Una taverna, Paradís, amb una parella dinant. Fa 17 anys, quan vam estar a Lesbos,  allò sí que era el paradís; ara és un lloc trist i solitari sense turistes.

Costa de Turquia des del nord de Lesbos. Foto: gloriacondal

Continuem la pista. Una muntanya de salvavides, la majoria falsos, que han deixat enfonsar molta gent. Un camp de transició de refugiats, amb tendes de diferents ONG. Una altra taverna-pensió, To Kima, on hi ha els catalans i altra gent de Pro-Activa Open Arms; aquí l’Òscar Camps i els companys fan el que poden i més. La pista se’ns fa eterna.

Vehicle Open Arms. Lesbos. Maig 2016. Foto: gloriacondal

Mai tan pocs km se’ns havien fet tan llargs. En paral·lel, sempre, la costa de Turquia. Al final, per fi, veiem la silueta de la petita església d’Skala Sikaminiá. Una petita tenda a peu de mar, amb una pancarta que diu: «Refugiats benvinguts».

Skala Sikaminia. Punt acollida. Welcome refugees. Foto: gloriacondal

Per fi arribem al port, on hi ha amarrada una llanxa d’Open Arms amb bandera espanyola i grega. Seiem a la taverna Mourià, sota la morera on l’escriptor Stratis Mirivilis escrivia. El llibre «La vella sirena» recull perfectament aquest petit racó de fa prop de cent anys, una història de refugiats que ja arribaven allà mateix els anys 20 del segle passat.

Skala Sikaminia. Port. Llanxa Open Arms. Maig 2016. Al fons, capella Verge Sirena. Foto: gloriacondal

De sobte, arriba per mar una petita llanxa amb 4 tripulants que es queda al costat de la llanxa amarrada; arriba la tripulació per terra i en pocs minuts surten a la mar en direcció a la costa turca. Segurament han vist alguna barca perduda, tot i que des de l’acord del març 2016 amb Turquia, n’arriben poques. Turquia, durant molt temps, no només tancava els ulls davant les màfies que s’aprofitaven dels refugiats sinó que en fomentava la fugida. Com diuen la gent de les ONG, 8.000 refugiats en un dia, com va passar a Lesbos, no s’amaguen a qualsevol lloc. Ara, els pocs que arriben, ho tenen cru. Al camp de detenció de Moria, a pocs km de la capital, s’amunteguen milers de persones sense condicions higièniques ni prou aliments.

Port Mitilene. Lesbos. Grafit favor refugiats. No borders, no nation, stop deportation. Maig 2016. Foto: gloriacondal

Grècia, un país en fallida transformat en presó. Lesbos, una immensa costa sembrada de mirades perdudes on naufraguen els somnis d’un món just i en pau.

PD: En el moment d’escriure això hi ha a les illes gregues 8.592 refugiats (a Lesbos 4.177 i a Xios 2.368).